Dia 2: Donar l’esquena

Als meus 40 i pocs m’he adonat que porto tota la vida donant-me l’esquena. Quan des de ben petita han ocupat el teu lloc i no tens espai per ser et fas petita i mostrar-se és tot un repte.

Però és ben curiós, perquè una creix amb aquestes etiquetes, i aquest victimisme a l’esquena, sense qüestionar-se. I a mesura que una fa camí, s’adona, lluny del seu entorn proper, que diferents són les etiquetes amb les quals ara els altres et defineixen.

Valenta, potent, energia, sensible, curranta, amb un potencial que flipes… amb aquestes i altres paraules m’han definit últimament. Paraules que jo no m’hi identificava però arran de mirar endins i molta teràpia, veig que sí, que hi soc jo en aquestes “etiquetes” i que ja va sent hora de què me les cregui. Perquè no hem arribat on hem arribat per sort, sinó per qui soc. Fa ben poc el que surt al fons de la foto m'ho recordava, creu més en tu. I es que estar rodejant dels que veuen el teu potencial més que tu mateixa es tenir mig camí fet.